Aquest text és part d’un treball acadèmic desenvolupat a l’assignatura de Fonaments de la Interdisciplinarietat a la UB, dins el Màster de Música com a Art Interdisciplinar.

El disseny gràfic des dels seus orígens sorgeix com una disciplina totalment interdisciplinària, que parteix d’una necessitat de comunicar missatges d’una manera visual, concisa i directa. De quins missatges ens referim? Doncs d’aquells que provenen d’altres disciplines i àmbits: la música, la literatura, les arts escèniques i/o la indústria en general.

Des de la visió de la música, el disseny gràfic sempre ha tingut un paper importantíssim perquè la música és una art que no és física ni material. En si mateixa no es pot visualitzar, obviant que per sentir-la i escoltar-la hi ha d’haver algú o algun suport que la interpreti o la processi. És per això que el disseny és indispensable, per aquesta naturalesa inherent de la música amb combinació a unes necessitats d’una indústria musical del moment.

En relació a les caràtules com a producte, Jose Ángel González apunta un fet important: “Las carpetas discográficas son uno de los grandes soportes para el arte del siglo XX. Más agradecidas, por aquello del tamaño, cuando se trata de vinilos y en trance de desaparición física dado el avance de la música comercializada en forma de archivo de ordenador, líquida y sin forma, siguen siendo una carnada visual difícil de evitar cuando se trata de diseños imaginativos, valientes, procaces, rebeldes o complementarios hasta la perfección con la música que envuelven.” (20minutos, 2017) Les portades de discs són l’espai en que la música es pot plasmar de diverses formes i de les maneres més originals amb un ventall de recursos molt ampli.

Ja a la pintura de les avantguardes trobem una voluntat intedisciplinària i sinestèsica. Hi ha una preocupació per trobar una unió de les arts, volent arribar a una fusió d’aquestes per donar resultat a l’obra d’art total, un art sintètic. Figures clau com Kandinsky i Klee exploren aquestes relacions entre música i arts visuals amb aquesta finalitat, sent professors de la Bauhaus i treballant com a pintors. Per exemple, Kandinsky va desenvolupar tot un corpus teòric i pictòric sobre l’art abstracte o pur, anant cap a aquest art sintètic dins del qual s’havien de destruir les muralles que dividien les arts per gèneres, amb la cooperació de la música i la pintura (WICK, 2007: 168). Les caràtules no són una obra d’art total. Així i tot, són un punt de trobada i de diàleg entre el disseny, l’art i la música on s’aboga per arribar a una expressió visual d’aquesta última.

En relació a la indústria, l’aparició dels formats LP (long play, a 33 ⅓  rpm, Colubia Records) i EP (extended play, a 45 rpm, RCA Victor) i les innovacions de l’embalatge introduïdes per Alex Steinwess l’any 1939 marquen un abans i un després en les relacions entre disseny gràfic i música (TIRRO, 2007: 53). Es passa d’entendre els discs de 78 revolucions i els vinils com a productes homogeneitzats visualment, avorrits i sense un embalatge atractiu, com deien a l’època,  tombstones (DE SMET, 2009: 123), a just el contrari: la caràtula de disc es converteix en un suport diferenciador amb l’expressió visual del caràcter de la música que s’hi escoltarà.

En aquest sentit, un dels gèneres que explotarà la caràtula com a aparador de la música gravada serà el jazz. A partir dels anys 40 hi ha una excisió entre el jazz de ball , com el swing i el jazz de club, només per ser tocat, amb l’aparició del bebop. Aquest estil sorgit a la meitat dels anys 40, intel·lectual, abstracte i formalista, serà l’idoni per impulsar l’experimentació visual de les caràctules de disc. A més, és el moment en que el jazz passa a denominar-se jazz modern per totes les innovacions estilístiques i experimentals fetes pels músics.

El sorgiment del bebop coincideix amb la proliferació d’artistes del denominat expressionisme abstracte, com Pollock. Aquest últim escoltava aquesta música i això ja permet establir connexions amb la seva pintura i aquest subgènere del jazz, a més de la simultanietat cronològica entre aquests.

Això vol dir que és molt probable que hi hagi una relació entre l’art, el jazz i l’estètica de les caràtules. El fet d’haver compartit un escenari social i cronològic dona a peu al contacte estret d’aquestes disciplines. Sobretot perquè al final s’acaben retroalimentant. Els artistes i músics acaben per tenir una mateixa consideració i manera de fer, fruit de l’època. Dore Ashton, al seu llibre sobre l’escola de Nova York, cita a Feldman afirmant que “l’element carismàtic era d’una importància fantàstica” (1998: 11). L’aparició dels solistes en jazz es podria comparar amb aquesta visió individualitzada de l’artista expressionista.

Tot aquest context d’experimentació tant visual, a les caràtules de jazz, com musical, per part del mateix estil de música, ajuntat amb la popularització i la producció en massa d’aquests productes, fa que hi hagi milers de caràtules per analitzar. L’anàlisi tipològic d’aquestes s’ha basat en els recursos visuals utilitzats, en la rellevància i impacte al seu moment, i la seva pervivència durant el temps, davant d’una hetereogeneitat i experimentació.

En fi, totes aquestes relacions que es poden establir tan a nivell artístic com social no fan més que fer palès el caràcter intedisciplinari del disseny, sobretot en el cas de la música. […]


Bibliografia

  • Ashton, D. (1998) La Escuela de Nueva York. Madrid: Cátedra, Cuadernos Arte.
  • de Smet, C. (2009) Vestir el Jazz: L’aparició de la caràtula de disc. En Soutif, D. [dir.], Palà, M. [coo.], Puig, M. [asst.], Garcia, M. [diss.], Baudoin, P:, Bianchi, F., El Segle del Jazz. (p.123-128). Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Diputació de Barcelona. Àrea de Presidència. Direcció de Comunicació.
  • Tirro, F. (2007) Historia del Jazz Moderno. Barcelona: Robinbook.
  • Wick, R. (2007) Pedagogía de la Bauhaus. Madrid: Alianza