Text escrit conjuntament amb Núria Sans.
Formà part del llibret de Don Giovanni il·lustrat amb obres d’estudiants de l’Escola Massana.

Tot i que ja han passat gairebé 230 des del naixement de Donna Anna, Donna Elvira i Zerlina, el triangle femení de Don Giovanni encara es troba a l’ombra del protagonista masculí i a l’espera de ser reconegudes com a figures imprescindibles en l’òpera. Tanmateix, per comprendre la seva influència cal fer una mirada a la realitat d’aquella època i a la situació que (mal)vivien les dones.

Durant el segle XVIII hi havia una notable diferència de classes i, sobretot, de gènere. En una societat patriarcal amb jerarquies establertes, el destí de la dona aspirava a pertànyer, o bé a la classe aristocràtica o bé a l’eclesiàstica o la pagesa. Malgrat que les dones nobles gaudien de benestar i riquesa, estaven sotmeses a la figura paterna, al cònjuge o, fins i tot, al fill, convertint-te en objecte de mercaderia per conveniència. Per altra banda, la dona clausurada representava aquelles que, per haver pecat i/o per redimir-se, acabaven al convent. Les viudes i les que fugien dels casaments per conveniència també recorrien a la clausura. Finalment, les que es trobaven en la situació més desafavorida degut al seu baix estament eren les pageses que, apart de tenir nul·les possibilitats de rebre una educació, eren les encarregades de les feines domèstiques, la manutenció dels fills i de mostrar supeditació cap al seu home.

A través de Don Giovanni queden reflectits aquests estereotips de la dona, però van més enllà: les nostres protagonistes tenen un desenvolupament psicològic que es fa palès durant el transcurs de l’òpera. És més, el tàndem Mozart-Da Ponte va dotar acuradament a cadascuna d’elles d’una superioritat psicològica que a la vida real de l’època no s’hagués pogut evidenciar. Com ja sabem, el burlador és el protagonista seductor, eloqüent i convincent, responsable d’engegar el motor de la trama.  Donna Anna, Donna Elvira i Zerlina són seduïdes i manipulades, però també fervents, apassionades i, seductores, comparteixen el caràcter impulsiu i imprevisible de Don Giovanni, que les empeny a odiar i a estimar amb la mateixa violència que ell desprèn.

Com ja sabem, Don Giovanni desitja i vol totes les dones, les gaudeix per igual i no fa distinció, malgrat manifestar certs capricis, tal i com ens canta Leporello a l’Ària del Catàleg. Però, malgrat això, la contradicció rau en que les entén com a objectes col·leccionables manipulables que pot menystenir constantment. És al segon acte on Don Giovanni fa una declaració ètica i del que signifiquen per ell, mostrant la contradicció esmentada: No pot viure sense elles però les culpa per desconfiar d’ell. És innegable que, quan el burlador arriba a les seves vides, impacta de ple en elles i reaccionen activament. Són elles les que el busquen i les que es mouen per destapar els seus enganys, destacant a la incansable Donna Elvira i la confosa Donna Anna. Maduren i reflexionen sobre la seva vida, gràcies i/o degut al cràter que ha deixat Don Giovanni a la seva existència.

Els personatges femenins de Mozart i Da Ponte són rodons, amb una psicologia que amaga unes dualitats i unes contradiccions convencionals, és a dir, de persones de la vida real.  Don Giovanni, situat al centre de les seves vides i és qui les fa mobilitzar-se i a cooperar entre elles per destapar-lo. Es pot dir que Donna Elvira és el denominador comú de la venjança i trenca amb l’estereotip de que les dones no s’ajuden i competeixen en el terreny amorós.

Comencem per Donna Anna, la que ens desafia amb la seva pertorbadora presència. Després de la fatal incursió de Don Giovanni a la seva cambra, la seva vida es capgira. És innegable que la seva negativa a callar, els seus grits d’auxili i la seva acusació cap a Don Giovanni són d’una valentia fora del comú. Tot i així, Donna Anna trontolla d’un extrem emocional a un altre perquè no pot carregar amb el pes de tantes desventures: per una banda, Don Giovanni s’aprofita i juga amb els seus sentiments, per altra banda, ha de presenciar el cadàver ensangonat del seu pare, el Commendatore, i necessita implorar al seu promès, Don Ottavio, que vengi al seu pare. Per si no fos poc acaba reconeixent la veu de Don Giovanni com la del seu agressor. El cúmul d’inestabilitat justifica el seu cant ambigu i imprecís on hi juga una puresa belcantística i un anhel imparable de venjança. Donna Anna també dubta d’aconseguir un futur feliç i és únicament a la seva última ària Non mi dir on som testimonis d’una dona calmada i amb una sincera estimació cap al seu promès. Gràcies al lirisme dels clarinets que acompanyen el seu cant, veiem una tendresa que ens fa oblidar la seva música estrident venjativa i que aposta per l’amor i la fidelitat.

Donna Elvira és la víctima perpètua que busca sense descans el seu home. Aparenta ser una dona forta i amb iniciativa, a causa de la contundent vocalitat, però és el personatge més feble i ingenu de l’òpera. Malgrat que Don Giovanni l’hagi abandonada tres dies després de prometre-li casar-se, hagi seduït a altres dones durant l’escapada i que, en el moment que ella el va a buscar hagi sigut enganyada, humiliada i rebutjada, el segueix estimant amb incontrolable set de venjança. Podríem dir que està encadenada a ell i això fa que li perdoni els seus actes, però cau en l’error de creure que Don Giovanni pot recapacitar i renunciar a la seva vida llibertina per tornar amb ella. De forta moral cristiana, durant la trama es mou entre la credulitat i la desconfiança furiosa cap al burlador. Ell és qui li ha destrossat la vida i el que li ha enfonsat la reputació de Donna. Per això, quan Giovanni baixa als inferns, no li queda alternativa que tancar-se en un convent.

Ja ho deia Calixto Bieito sobre la posada en escena que va elaborar, que  aquesta visió d’ingenuïtat del personatge inherent en ella s’ha d’evitar, perquè no té sentit. Zerlina és falsament ingènua, sap molt bé el que fa i es situa com un personatge equivalent a Don Giovanni. Tant ell com ella s’abandonen als seus impulsos, com es veu a l’escena de la seducció. Masetto és un dels seus principals problemes, però el necessita perquè li aporta seguretat, atenció i control. Malgrat això, el tracta com un beneït, adoptant un posat maternal i manipulador, amb cert cinisme. Sap que ella és responsable dels seus actes amb Don Giovanni, però igualment culpa a Masetto i a la seva gelosia quan ell ha sigut apallissat. Zerlina compta amb l’ària més explícita de l’òpera, Vendrai Carino, on provoca sexualment a Masetto i es veu el control que influeix damunt els homes.

Què passa quan Don Giovanni és engolit per les flames i se’n va a l’inframón? La marca que ha deixat a cada persona és tan profunda que els fa replantejar la seva existència. El seductor ha acabat per convertir-se en el punt i a part en les seves vides. Donna Anna, li demana a Octavio posposar el casament un any més amb un doble dol pel seu pare i Don Giovanni; Donna Elvira, que s’ha quedat sense res ni ningú, només li queda ficar-se en un convent, complint amb la seva moral cristiana. Finalment, davant d’una pulsió sexual que s’ha esvaït, Zerlina decideix quedar feliçment casada amb Masetto, substituint el desig impulsiu per un amor tranquil i convencional.


Don Giovanni és una òpera avançada al seu temps, amb una complexitat psicològica dels personatges tan masculins com femenins que aconsegueix una atemporalitat i una universalitat que permet posades en escena contemporànies i adaptades als nostres temps. Per això podríem dir que, si bé planteja uns personatges que corresponen a uns estereotips femenins propis del segle en que es va escriure i estrenar, aquests es poden extrapolar a la societat actual perquè, no presenta uns personatges, sinó persones reals. Al final, la ficció supera a la realitat i les dones sobresurten com aquelles que tenen el paper actiu i decisiu a la trama, deixant de banda per un moment els estereotips patriarcals i convertint-les en persones de carn i ossos.

Barcelona, 2017